Pobles solars

L’any passat vaig cursar una assignatura anomenada Construccions i Serveis Industrials (Enginyeria Industrial, Universitat de Saragossa). Com a suport de l’assignatura ens van recomanar (de vegades recomanar és sinònim de comprar) un llibre que porta el mateix nom que l’assignatura i està compost per dos volums. Respecte els continguts d’ambdós llibres, ens va faltar per donar la meitat dels conceptes que aparèixen en el segon volum, que curiosament es correspon amb la temàtica que més m’interessava del curs, la construcció bioclimàtica. Malauradament, aquest extens apartat del llibre nomès està compost per fotografies en blanc i negre i dibuixos relacionants amb el tema en qüestió; no apareix cap text explicatiu. Mentre fullejo les diferents pàgines em dona la sensació de tenir quelcom molt interessant entremans i no extreure tot el suc que tinc davant. Per dissort meva, després de barallam amb naus niu i adossades, vigues i llàsseres, metres quadrats edificables i útils..., no en van deleitar amb la part que tant desitjava que arribés per manca de temps. Entre les diferents imatges del llibre m’ha impressionat una que reprodueix com era el poble Bonito Cañón de Chaco de Nova Mèxic (Estats Units), construït l’any 1000 d.C., el qual és un exemple de poble solar. La il·lustració correspon al llibre Cases i modes de vida dels aborígens americans de Lewis Morgan.

He buscat per internet alguna explicació referent a aquest i altres pobles solars, però a part d’alguna fotografia de les actual runes, la meva cerca no ha tingut èxit. Els meus pocs coneixements en bioclimàtica són suficients per entendre que el semicercle és la millor distribució per aprofitar la radiació solar mentre el sol fa el seu recorregut est-oest i l’escala ascendent de les cases evita les ombres entre elles. Però jo em prengunto: hi ha alguna raó més que descrigui el perquè d’aquesta distribució? Existeixen més pobles solars? Quins són els seus trets característics?

La carrera del sol

Regirant per la web de Terra m'he endut una grata sorpresa: l'existència d'una pel·lícula sobre cotxes solars.

Fitxa tècnica

Títol: La carrera del Sol

Títol original: Race the Sun

Nacionalitat: EEUU.

Any: 1996

Gènere: Charles T. Kanganis

Guió: Barry Morrow (Oscar pel guió de Rain Main).

Actors: Halle Berry (Oscar per Monster's Ball), James Belushi, Steve Zahn, Casey Affleck.

Sinopsi

Una profesora de ciencies incita els seus alumnes a construir un vehícle elèctric propulsat per energia solar. Malgrat el desinterés inicial dels nois, el grup finalment troba sentit al projecte i s'animen no solsament a construir el seu particular vehícle solar, sinó també a guanyar una competició local que els permet presentar-se a la carrera internacional World Solar Challenge. Aquesta competició és un dur ral·li que creua Australia de nord a sur, quasi 3.000 km de territorio desèrtic. L'objectiu: arribar a la meta en el menor temps possible emprant el sol com a combustible.

Valoracions

"Aquest film, malgrat ser un simple entreteniment dominical, sorprent pel seu missatge positiu a favor de les possibilitats tecnològiques que ofereix l'energia solar per contribuir amb un planeta més saludable" (Terra).

"La pel·lícula desenvolupa una història d'interès humà, en la que uns adolescents desencantats recuperen la ilusió gràcies al companyerisme i a l'amistat que facilita el seu treball en equip. La pel·lícula, malgrat ser previsible, és entretinguda i mostra un important esforç en la direcció artística, sobretot en el disseny dels diversos automòvils que participen en les diferents carreres" (bloggermania.com).

Curiositat

La carrera del sol està basada en una història real d'uns nois hawaians de classe obrera que van participar en la World Solar Challenge de 1990.

En definitiva

M'ha fet molta il·lusió trobar una pel·lícula que tracti el tema de les energies renovables, en aquest cas emprant els vehicles solars; si voleu informació sobre la competició World Solar Challenge aneu a la seva web i per saber més sobre altres ral·lis solars acudiu al post Ral·lis Solars que vaig escriure el passat mes de setembre.

Sexe ecològic

Regirant per la web he trobat un escrit força curiós sobre sexe ecològic que apareix en la bitàcora 86400. El més curiós és que el impulsor de tot això és Greenpeace, que ha elaborat una Guia per un sexe respectuós amb el medi ambient; el text original està publicat en anglès en la web internacional de la ONG. Prefereixo que visiteu el bloc on he trobat l’escrit més que copiar-lo íntegrament. Llegiu-lo, val la pena; a més a més, visitareu un bloc molt interessant i entretingut.

El trident tecnològic del tecnosexual

Després que han passat les vacances de Nadal, miro enrera i veig que entre el Tió, el Pare Noel i els Reis Mags d'Orient els regals rebuts conformen una montanya ben alta; em sorprèn una mica perquè no crec que m'ho mereixi ni de bon tros, però no farem un lleig i els disfrutaré.

Roba, bambes, colonia, un cinturó, una bitlletera, diners... i la iPod nano (reproductor mp3) d'Apple que me l'ha regalat la pititeta i que ha estat el regal estrella. He de reconèixer que em farà molt de servei, perquè en els viatjes d'anada i tornada amb el cotxe de línia entre Lleida i Saragossa em serà una grata companyia.

El funcionament de la iPod és molt senzill; les tecles de comandament són tàctils, el disseny és preciós, no pesa gens, no ocupa gaire espai i el so té molta qualitat. És una obra d'art, una joia pels amant de la tecnologia, tal i com deia en Turkil el setembre passat.

Abans de tornar cap a Saragossa, la pititeta ja es va encarregar d'omplir-me la iPod de cançons; després de sis dies per les terres manyes, les cançons que més he escoltat són Bad Day de Daniel Powter, Just Feel Better de Santana i Life Vest Under Your Seat de Pedro Guerra.

Sempre havia estat reaci a les noves tecnologies (malgrat ésser estudiant d'enginyeria industrial); vaig ser dels darrers de la meva edat en dur mòbil, fins fa tres anys i mig desconeixia el que era un mòdem i qualsevol tipus de correu que no portés un segell..., però ara reconec que no m'importaria formar el meu propi trident tecnològic format per la iPod, un Motorola V3 i una PDA, amb l'ordinador portàtil a la banqueta per si algú es lesiona.

La iPod i el portàtil (un Toshiba Satellite A80-117) ja els tinc. El meu actual mòbil és un Siemens C60 i només té un any i mig de vida, així que encara va bé; li hauria de canviar la carcassa perquè de tant que ha caigut al terra està una mica trencada i de tant en tant s'apaga, però en línies generals va bé. Respecte la PDA, tres persones del meu voltant se l'han comprada i em fa gràcia; sincerament, no la necessito per rés: tinc la típica agenda de paper, no necessito GPS perquè no tinc ni cotxe, ni carnet amb punts ni sense punts..., i coi, no sóc tan important com per dur-n'hi una.

Fa temps vaig veure un reportatge que explicava una possible alternativa als metrosexuals, els tecnosexuals; qui sap... potser en breu es posen de moda.

És curiós el que pot passar si un li dona via lliure a la seva ment; si més no, la prova, en aquest post.

El darrer de 2005 i el primer de 2006

El darrer llibre en llegir en el 2005 va ser No diguis a Déu allò que ha de fer, una biografia de l'Albert Eintein escrita per François de Clossets. En realitat em faltava un capítol i mig (no recordo el seu equivalent en pàgines) per acabar-lo, però no em veia amb cor de fer-ho. M'ha agradat assabentar-me de les curiositats de la vida d'aquest peculiar personatge però aquest llibre en qüestió tracta massa profundament (capítols sencers!) les investigacions físiques que van associades a la vida del protagonista, les quals estan molt lluny del meu enteniment i fan que gairebé avorreixi la mitat del llibre. En definitiva us recomanao la lectura de la vida del científic més conegut del segle XX, però opteu per una edició que es cenyeixi nomès a la seva vida, perquè no te desperdici conèixer les seves rares.

El primer llibre en llegir del 2006 ha estat una obra de teatre d'Alberto Miralles titulada Los amantes del demonio. El llibre està dividit en quatre actes, els quals relaten les diferents perspectives d'un atemptat segons la visió dels implicats i, a mesura que es van succeïnt els actes, es descobreixen les relacions amagades entre els diversos personatges, els perquès de les diferents actituts... La trama m'ha captivat fins el darrer moment; trobo que pels amants del teatre és una bona obra que s'allunya dels temes més convencionals.

Anuari Guia del Michelin 2005

Se que és un afició cara i que realitzar una base de dades amb la qual elaborar un anuari a l'acabar l'any és una cosa molt freak, però que hi farem, cadascú té les seves rareses. A continuació us cometo els restaurants on més he anat durant el decurs de l'any 2005 classificats en funció de qui m'ha acompanyat:

• Genèric: Xino Internacional 8 vegades, Iruña 6, Casa del Riuback i Vaporetto 4.
• Amb la colla: Xino Internacional 5, Iruña, Vaporetto i Casa del Riuback 4.
• Amb la familia: Iruña, Miramar, Portofino i Xino Internacional 2.
• Amb la Pititeta: D-kebabs 3, El Paradís 2.

Durant l'any 2005 he sopat o dinat en restaurants de Lleida, Alpicat, Salou, Cambrils, Saragossa i Madrid. He anat a un total de 56 restaurants, entre els quals 29 eren nous.

La meva col·lecció de targetes ha acabat l'any en la xifra 144. En tinc de restaurants d'Itàlia, de Castelló, Girona, Madrid, Benidorm...i evidetment, Lleida és la font principal.

Canviem el 5 pel 6

En els darrers dies del 2005 vaig anar a veure la pel·lícula de Harry Potter i el Calze de Foc al cinema Bonaire i a sopar al New Class, i en aquests primers dies del 2006 he anat al Funàtic per veure Manuale d'Amore (deixant-me guiar per la recomanació feta pel Turkil en el seu bloc) i he fet un mos a l'Alt Berlín. Entre mitjes, la nit del 31 al 1 vaig ballar una mica per L'Antic amb un gorret groc de Pare Noel i vaig esmorzar coca amb xocolata a primera hora del matí seguint la tradició.

La pel·lícula Manuale d'Amore és una comedia boníssima, no us la perdeu, és una molt bona manera de començar l'any nou. M'agrada molt la programació i l'aposta cinematorgràfica del Funàtic, no és que hi hagi anat gaire, però la majoria de títols que projecten són petites produccions que normalment passen desapercebudes pels espectadors (Un Toque Rosa, El Maquinista, Sra. Beba, Conversaciones con Mamá...) però són films molt interessants.

Aquests dies preparant què fer per Cap d'Any, se'm passava pel cap una pregunta: Per què sembla que estiguem obligats a anar de festa a una discoteca fins que surti el sol? No és que jo vagi molt de pubs durant l'any, però acabar l'any tancat en una discoteca em sembla una cosa una mica extranya, ja que és quelcom que es pot fer durant la resta de les 364 nits de l'any; particularment desitjaria acabar i començar l'any d'una manera ben diferent, potser en una masia de muntanya envoltada de neu, estirat sobre la sorra d'una platja sota una nit estrellada, en una ciutat estrangera, fer les dotze campanades en la Puerta del Sol de Madrid... Potser em podrieu deixar un comentari fent propostes diferents per la nit de Cap d'Any.

FELIÇ 2006!