La tornada

Fa més o menys un mes vaig anar a veure el partit de l'anada del cuarts de final de la Copa del Rei disputada entre el Barça i el Saragossa. Doncs ara tocava anar a veure la tornada i patir una mica per saber si el Barça seria capaç de remontar el marcador advers.

Vaig anar amb dos companys del pis de Saragossa, el Riki i el Manu, a una cerveseria anomenada Capitán Hook. Allí vam prendre un entrepà per sopar (jo vaig demanar l'entrepà Hook, que era un entrepà de xapata amb una saltxixa, ceba, pebrot vermell i formatge), un xampú (coneguda per aquestes terres com a cerveza con limón) i el que més s'aproximava a les patates braves segons la carta, papas a las tres salsas (mallonesa, curry i quetxup). El local és bonic, tot de fusta, amb motius del vaixell del Capità Hook i hi havia molt bon ambient. Per cert, finalment el Barça va passar de ronda i van marcar els dos jugadors que més m'agraden, l'Iniesta i el Xavi.

Visca l'ecologia!!!

En la recent edició dels Òscars la pel·lícula An Inconvenient Truth (Una Verdad Incómoda) ha guanyat el premi al millor documental i la cançó de Melissa Etheridge I Need To Wake Up s'ha endut la estatueta a millor cançó. M'alegra moltíssim aquesta notícia; ja us vaig recomanar fa unes setmanes que miressiu el documental en qüestió, on el ex-polític Al Gore imparteix una conferència sobre el canvi climàtic, ja sigui per agafar consciencia o bé per assabentar-vos d'una problemàtica molt important. S'especulava que si el documental s'enduia el galardó a millor documental era probable que el demòcrata Al Gore es presentès com a candidat a la Casa Blanca aprofitant els Oscars com a inici de la seva campanya mediàtica i ecològica. Ja veurem que passa. De totes maneres, si us plau, mireu la pel·lícula i disfruteu de la cançó.

Chico Mendes

El 1994 va ser l'any en que vaig descobrir el grup mexicà Maná a través del seu disc Cuando Los Ángeles Lloran; una de les cançons que més em va agradar va ser la que dona el nom al disc, la cual parlava sobre Chico Mendes, "un defensor y un ángel de toda la Amazonía" segons diu la cançó. Mai havia sentit a parlar d'aquesta persona i la veritat és que la meva curiositat no es va despertar en aquell moment.

Al novembre del 2006, fa pocs mesos, remenant llibres en una botiga em vaig trobar casualment el llibre Senderos De Libertad, de Javier Moro. No tenia cap mena de referencia del llibre, l'autor em sonava, però la portada del llibre em va atreure; actualment estic molt interessat en temes de cooperació i drets humans i la portada em va inspirar que la temàtica del llibre hi podria estar relacionada; la meva sorpresa fou que relatava la vida d'aquell home que Maná li havia dedicat una cançó i vaig decidir comprar-me'l.

Un cop acabat el llibre, que m'ha encantat, i de conèixer la importancia de la figura d'aquest defensor dels drets humans i del medi ambient i del seu comportament basat sempre en el pacifisme, he indagat una mica per internet i he trobat l'existència d'una pel·lícula que descriu la seva vida; és titula The Burning Season (Estación Ardiente, 1994), dirigida per John Frankenheimer i interpretada per Raul Julia. Ara serà qüestió d'aconseguir-la i visualitzar-la.

La frase del llibre: "No se cómo se le puede llamar desarrollo a algo basado en tanta destrucción" (Chico Mendes, en el llibre Senderos de Libertad).

Darreres lectures

Ara fa més o menys un any vaig fer un escriure titulat Dies de lectura, on explicava els dos darrers llibres que m'acabava de llegir per aquelles dates i el passat mes de novembre us recomanava que us compressiu el llibre ¿Llueve Al Gusto De Todos?. Entre aquestes dues dates, és a dir, entre aquests 9 mesos de temps, havia llegit 3 llibre més però no se molt bé perquè no ho havia relatat encara. Aquests són Infidelidad de Hanif Kureishi, Woody Allen Por Si Mismo de Richard Schikel i La Mà Al Melic de Marta Alòs i Francesc Pané.

Infidelidad

El llibre Infidelidad vaig llegir-me'l peque tractava sobre una parella que sense motius aparents havien deixat d'estimar-se, bàsicament es troben que la relació de parella s'ha convertit en una relació d'egoisme, incomunicació i soletat. Pensava que el llibre potser posaria sobre la taula perquè aquesta parella havia arribat fins aquesta situació, és a dir, com de l'amor és pot passar al desamor, tot i que no vaig trobar resposta a aquest enigma que em va suggerir el protagonista del llibre al llegir la contraportada. "Si uno no dejase nunca nada ni a nadie, no tendría espacio para lo nuevo. Sin duda, evolucionar constituye una infidelidad..., a los demás, al pasado, a las antiguas opiniones de uno mismo"

Woody Allen Por Si Mismo

Aquest llibre és una entrevista que l'autor li fa al director i guionista de Woody Allen sobre els seus films. Evidentment nomès és recomanable per gent que li agradin les seves pel·lícules i tingui ganes de saber les opinions del propi autor sobre elles. És curiós la poca valoració que el propi Woody Allen té sobre les seves obres. No és cap biografia.

La Mà Al Melic

La motivació que em va dur a llegir aquest llibre va ser pequè ambdós autors són regidors de l'Ajuntament de Lleida i a sobre de diferents partits polítics. Un cop me'l van deixar em va sobtar la temàtica del mateix, és un conjunt de relats breus sobre l'erotisme (en cap moment és barroer).

Dia de Carnestoltes

Vaig assistir en una carrossa on les noies anaven vestides de cordobès i els nois de flamenca. Ha estat la disfressa més atrevida que mai m'he possat i és el primer cop que tinc l'oportunitat de fer el recorregut pujat dalt d'una carrossa tirant confeti, ballant i saludant a la gent que mira la rua. Ens ho vam passar d'allò més bé, suposo que l'any vinent repetirem amb la mateixa associació (Pau Pi, rei del Carnestoltes), tot i que ens implicarem una mica més ajudant en la construcció de la carrossa.

Ara feia molt temps que no em disfressava, però em sembla que a partir d'ara endavant no hi haurà any que no amagui el meu rostre darrera una màscara per disfrutar de les bojeries que ens permet fer el Carnestoltes.

La nova Línea

Aquesta setmana a tornat a obrir el pub musical Línea. Amb l'arribada dels nous socis no sabíem molt bé quin tipus d'ambient ens trobaríem, tot i que imaginàvem que no canviaria gaire. El divendres previ al dia de Carnestoltes vam fer una visita per acabar amb els nostres dubtes.

Han mantingut els dos billars, cosa que ens alegra i ens tranquil·litza molt; la zona de taules ha estat substituïda per sofàs de disseny, per tant podem asseure'ns per xarrar tranquil·lament; la decoració ha canviat un miqueta, potser és més seriosa; i la música segueix sent no comercial, però en aquest cas no en vaig conèixer cap ni una.

De moment tot ens fa pensar que seguirà sent un lloc habitual per nosaltres. A més, té l'atractiu que ara ofereixen cafès i tes, faran exposicions, recitals de poesia i algun concert en directe. La nova Línea pinta bé.

Dijous Gras

Com es costum, el dijous anterior al dimecres de cendra va tindre lloc una tupinada popular per cel·lebrar el Dijous Gras o Llarder, que consisteix en fer un àpat a base de carn abans de l'arribada de Quaresma.

Aquest any vaig formar part de l'organització i vaig ajudar a l'hora de servir el menjar. Per 3 euros oferíem una llesca de pa de pagès amb un tall de llonganiça, una costella i un tall de llom a més del beure (refresc, cervesa o vi). A la imatge podeu observar com servim el menjar. Curiosament, vaig sortit retratat en quatre diaris locals, el Segre, La Mañana, l'ADN i el Bon Dia. Ja m'he fet famós.

No tinc res a fer... però no paro ni un moment

Curiosament, entre el primer i el segon quatrimestre m'han quedat 9 dies de festa incloent-hi dos caps de setmana, és a dir, 5 dies de festa lectius. Quan em trobo en l'equador d'aquestes vacances, em trobo que en el decurs d'aquest dies no he tingut cap ocupació, no he tigut res a fer, però inexplicablement m'ha faltat temps. Per mi estar de vacances significa la manca d'obligacions i poder gaudir de temps per poder fer allò que t'agrada o acabar de fer aquelles coses que s'han de fer i mai va bé fer-les, però sempre sense horaris establerts, deixant-me guiar pel ritme del meu cos o estat d'ànim. Des de fa poc he començat ha admirar les persones actives, aquelles que a part de treballar o estudiar (que són les dues activitats per excel·lència en que basem el nostre preuat temps) són capaces de fer més coses, ja sia fer esport, anar al cinema, fer un cafè amb un amic, llegir regularment... Crec que és el primer cop que admeto que admiro algú (en aquest cas un prototip de persona) i acabo d'adonar-me'n mentre escric aquest article. Si alguna cosa vull ser en el futur a nivell personal, és ser una persona activa. Tornant al que deia, aquests dies no he parat; de fet, no hi ha hagut cap moment del més mínim avorriment perquè sempre he estat fent quelcom. He començat un curs per aprendre a tocar la guitarra acústica per internet; estic apunt d'acabat un llibre que feia temps que arrossegava, he mirat pel·lícules, he fet esport cada dia... a part de sortir amb la colla i la pititeta. De fet gairebé no he mirat la televisió ni un moment.

Sortida per Saragossa

Per celebrar que he acabat els examens, el divendres per la nit vaig sortir amb els companys de pis de Saragossa. Vam sopar en el Burguer Paco, un local on es pot menjar hamburgueses gegants, entrepans enormes i plats combinats exagerats a molt bon preu. Després vam agafar el bus i ens vam apropar fins un local anomenat Las Cavas on vam prendre una ponxera d'aigua de València (xampany, suc de taronja i cointreau, també se li pot afegir canella i súcre); em va sorprendre moltíssim aquest fet de la ponxera (segons el local s'anomena coctelera però la gent empra el mot ponxera) i em va encantar, és quelcom diferent i que mai m'haguès pensat. Després vam anar fins el casc (casc antic) on vam rondar pels estretets carrers que el composen i vam entrar en un parell de pubs. Abans de tornar a casa, però vam menjar unes patates fregides en un garito de per allí.

La cultura del bufet lliure

Dissabte per la nit vaig anar a sopar amb la colla al bufet lliure El Coral. Quan es va a un bufet no s'hi pot anar amb la mateixa mentalitat que quan es va a qualsevol altre restaurant en que et serveixen a taula. Cal un canvi de xip perquè el concepte de bufet lliure implica un comportament molt diferent. Per alguns la gastronomia és cultura, per tant aquí cal seguir les pautes de la cultura del bufet lliure. Quan vas a menjar a un bufet es tracta d'optimitzar el preu del menú el màxim possible, en aquest cas 15 euros amb beguda inclosa, a base de menjar fins reventar; menjar fins estar ple no té sentit en un bufet, es tracta de pagar 15 euros i menjar com si haguessis de pagar-n'hi 30. Un paràmetre de vital importància són les rondes, és a dir, les vegades que un s'aixeca per tornar a plenar el plat amb més menjar. En el meu cas van ser cinc rondes (la primera: potes d'aranya, vígaros, cargols punxencs, cacahuets i gambes; la segona: pastís de cranc, ou dur, patates fregides i amanida de marisc; la tercera: peix rebossat i remenat de bolets; la quarta: aubergínia gratinada al forn, paella, pastís de cranc i pasta de cabell d'angel; i la cinquena: gelat de xocolata, arròs amb llet, puding, pastís de formatge i pera en almívar.

Particularment sempre he trobat que el menjar d'un bufet no pot ser deliciós tal i com de vegades he catalogat altres restaurants; per contra, en un bufet pots menjar de manera il·limitada, de fet aquesta és la gracia d'aquest tipus de restaurants. Per tant, si us agraden aquest tipus de locals, si voleu fe un sopar de grup nombrós o bé si teniu fills i els hi agrada això d'aixecar-se a mig menjar (a mi m'encantava de petit anar a un bufet) és un lloc recomanable per anar-hi, ja que el menjar està bé i hi ha una certa varietat de productes.

Dale cinco minutos de respiro al planeta

La organización ambiental francesa Alianza por el Planeta organiza el jueves 1 de febrero una movilización ciudadana para alertar sobre las gravedad del cambio climático y la necesidad de tomar medidas eficaces y urgentes desde el ámbito político. Bajo el lema de “Cinco minutos de respiro al Planeta”, la iniciativa invita a los ciudadanos a que desde las 19:55 horas y hasta las 20:00h de este jueves, todos apaguemos las luces y electrodomésticos y equipos conectados a la corriente, para reducir de una manera simbólica el consumo energético, una de las principales contibuciones al calentamiento del planeta en nuestra vida diaria.

El objetivo es que los organismos políticos y de decisión, que han de aprobar las estrategias contra el cambio climático, se den cuenta de que hay un movimiento ciudadano que les reclama una acción inmediata, y que predica con el ejemplo de esta acción simbólica. El día elegido, el jueves 1 de febrero, no es casual, ya que es la fecha en la que se presentará en París el último informe de los expertos de Naciones Unidas sobre el cambio climático.

Fuente: www.frenaelcambioclimatico.org, concretamente aquí.